Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.
Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.
Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.
La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar allò fins ara establert (la majoria de vegades per pura mecànica reincident, quan no, encara pitjor, per falta d’esperit o d’ambició), ens evoquen a models estrets, jeràrquics i inflexibles. Poc capaços en general d’aportar quelcom realment valuós i valorat.
Davant d’aquest escenari d’ineficàcia (i sovint d’ineficiència) política, des de la Xarxa d’Horts de Girona i Salt creiem necessari plantejar models de gestió que permetin la superació d’aquestes barreres, així com aportin nous valors al fet – en si mateix – de la gestió. No es tracta només de proposar usos als llocs infrautilitzats -en un exercici ben poc brillant de lògica elemental-, sinó també de convertir-los en motors de canvi.
Llegit des de dalt, de garantir les condicions que permetin que així ho esdevinguin. Llegit des de baix, de demostrar-nos que no només són possibles i desitjables, sinó que tenim la voluntat i la capacitat de fer-los realitat.
Que aflorin escenaris on la manera com es relaciona la ciutadania amb el seu entorn es transformi (a la vegada que ens hi transformem) per passar a ocupar un rol central en el seu disseny i execució.
Quins serien els mecanismes que permetrien apropar-nos (a la ciutadania) la presa de decisions sobre les condicions d’un servei o recurs?
Quines podrien ser les vies per estimular-nos l’interès en la gestió d’allò que creiem necessari pel correcte funcionament de la ciutat?
I de quina manera podríem fer-ho possible sense que la càrrega de la gestió desactivés la resta de les nostres tasques i projectes en marxa i per venir?
No som il·luses, i ben ens guarim, aquí i allà, que a la vegada de demostrar(-nos) i realitzar(-nos) des d’aquestes visions, sumem per guanyar-ne els models experiència rere experiència.
Xarxa Horts Girona 
Reblogged this on l'Optimista.