Fins a dia d’avui, podem distingir dues grans vies a través de les quals ajuntaments i administracions públiques en general han formulat la seva acció a l’hora de dur a terme els projectes o iniciatives que han cregut oportunes a cada moment:
- És la pròpia administració qui pren la determinació de donar forma a la proposta a través d’instruments que depenen directament d’ella.
- Establir convenis i concessions amb entitats formals particulars, les quals tenen la missió de dur a terme la funció establerta a canvi d’una retribució per part de l’administració, així com els possibles beneficis (si els té) del desenvolupament de l’activitat.
En el primer cas, és l’autoritat fruit de la representativitat política la que legitima les decisions que es prenguin en relació a la manera i les finalitats d’aquesta funció. En el segon, s’espera que el millor coneixement o expertesa de l’entitat convinguda, d’acord amb les condicions pactades amb l’administració, garanteixin un resultat afí a l’interès públic.
En ambdues situacions, trobem que la manca d’estructures democràtiques que regeixen el funcionament de les institucions que protagonitzen la seva funció (partits polítics, empreses i entitats diverses; amb diversitat de graus), distorsiona l’execució d’uns processos que sovint es mostren, finalment, ineficaços i distants vers el benefici públic que els motivà.
Davant una situació com l’actual, on les rigideses administratives de l’entramat governamental i l’opacitat dels partits polítics dificulta una acció efectiva i consonant amb els ritmes en què es mobilitza la societat, cal més que mai repensar metodologies per incorporar ciutadanes i ciutadans en la (co)gestió i la presa de decisions sobre la res publica d’una manera més directa.
Per què aquesta insistència en defugir el repte d’establir mecanismes de gestió oberts, que tinguin autonomia i capacitat per incorporar les diverses sensibilitats que puguin sorgir? Per què assignar la responsabilitat a entitats i òrgans que es mostren reiteradament incapaces de reaccionar als canvis externs? Per què seguir fent-les protagòniques quan no poden evitar esdevenir llastrades pels interessos particulars de les seves estructures i del seu manteniment?
Pel nostre cas, si la situació actual imposa una escena urbana farcida d’espais fantasmagòrics, ja siguin total o parcialment construïts o en previsió de ser-ho, i les institucions es mostren incapaces de reconfigurar-ne una projecció (la que estava en marxa s’ha provat fallida), no seria oportú obrir el plantejament a la ciutadania sobre quin ha d’ésser el disseny i la planificació dels seus usos? cal restar immòbil o a la cerca d’alguna entitat que se’n vulgui fer càrrec? que hi vegi la oportunitat?
És aquesta inacció a l’espera del pla perfecte l’excusa que volem que sustenti el manteniment d’una situació pitjor que les possibles? Que les restes de la ciutat donada segueixin obstruint la imaginació (quan no arremeten directament contra la construcció) de la ciutat volguda?
L’oportú alliberament dels espais de les pretensions anteriors, presenta la desitjable possibilitat que des de la ciutadania es pugui, en cada cas, prendre el camí de la formulació d’un nou itinerari que regeixi la definició d’aquests llocs.
I llavors, tindrem més que ruïnes des de les que preguntar-nos, en cada cas i les vegades que faci falta, si aquella era la única o la millor de les opcions pel moment.
Xarxa Horts Girona 
Reblogged this on l'Optimista.